L’únic desenvolupament Legislatiu que el dret espanyol ha brindat a la llibertat de consciència de l’art. 16.1 (C.E. 1978) és la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa (1980).

Es considera l’objecció de consciència com un exercici de la llibertat ideològica, reconeguda com dret fonamental en l’art. 16.1 de la Constitució: “Es reconeix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense més limitació, en les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”.

En un sentit més general podria definir-se com la pretensió de desobeir una llei motivada per raons axiològiques (no psicològiques només) de contingut primordialment religiós o ideològic intentant eludir la sanció prevista per l’incompliment.

La llei 1980 en el seu Art. 2.1. estableix el dret de tota persona a: “professar creences religioses que lliurement trii o no professar-ne cap; canviar de confessió o abandonar la qual tenia; manifestar lliurement les seves pròpies creences religioses o l’absència de les mateixes, o abstenir-se de declarar sobre elles “( … ) El precepte no indica expressament que el dret a professar o manifestar les creences religioses, l’absència de les mateixes, o abstenir-se de declarar sobre elles (…)”.