Tornar

LLEI ORGÀNICA 7/1980, de 5 de juliol, de Llibertat Religiosa.

L’ÚNIC DESENVOLUPAMENT Legislatiu que el dret espanyol ha brindat a la llibertat de consciència de l'art. 16.1 (C.E. 1978) és la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa (1980) Es considera l'objecció de consciència com un exercici de la llibertat ideològica, reconeguda com dret fonamental en l'art. 16.1 de la Constitució: "Es reconeix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense més limitació, en les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei". S'entén per objecció de consciència la negativa de l'individu a sotmetre's. per conviccions ètiques. a una conducta que en principi li seria jurídicament exigible bé perquè l’obligació prové d’una norma, bé perquè es deriva d’un contracte o bé perquè es deriva d’una resolució judicial o administrativa. En un sentit més general podria definir-se com la pretensió de desobeir una llei motivada per raons axiològiques (no psicològiques només) de contingut primordialment religiós o ideològic intentant eludir la sanció prevista per l’incompliment. La llei 1980 en el seu Art. 2.1. estableix el dret de tota persona a: "professar creences religioses que lliurement trii o no professar-ne cap; canviar de confessió o abandonar la qual tenia; manifestar lliurement les seves pròpies creences religioses o l'absència de les mateixes, o abstenir-se de declarar sobre elles “( ... ) El precepte no indica expressament que el dret a professar o manifestar les creences religioses, l'absència de les mateixes, o abstenir-se de declarar sobre elles (...)". Per tant el precepte no indica expressament que el dret a professar o manifestar les creences religioses comprengui la possibilitat d'incomplir obligacions jurídiques incompatibles amb la consciència, però l'ús del terme “manifestar" ha estat majoritàriament interpretat com comprensiu de tots aquells actes que expressen un comportament conforme amb les creences de la persona; una cosa que necessàriament inclouria l'objecció de consciència. Conclusió: Mancant un desenvolupament legislatiu específic, la jurisprudència constitucional ha jugat un paper determinant en la configuració jurídica d'aquesta categoria. Els seus pronunciaments en la matèria han estat lamentablement contradictoris, pel que no és possible presentar un cos doctrinal precís sobre la cobertura jurídica que gaudeix l'objecció de consciència en el nostre Dret. No obstant això, la seva decisió final no ha estat coherent amb el plantejament doctrinal que acabem d'exposar. No procedeix analitzar aquí els complicats raonaments de l'alt tribunal per a rectificar la seva pròpia doctrina, però si intentem buscar una síntesi integradora de totes les seves sentències, caldria partir de la *STC 16111987, de 27 d'octubre, com regla general i considerar la resta dels pronunciaments com exclusivament aplicables a manifestacions especifiques d'objecció de consciència sobre determinats Deures Jurídics (servei militar i avortament). La STC 16111987 determina la posició definitiva del TC. En ella es descarta, de manera sorprenent i no exempt de polèmica, el caràcter fonamental del dret d'objecció: "L'objecció de consciència, amb caràcter general, és a dir el dret a ser eximit del compliment dels deures constitucionals o legals per resultar aquest compliment contrari a les conviccions pròpies, no està reconegut ni cal imaginar que ho podria estar en el nostre dret o en qualsevol dret, doncs significaria la negació mateixa de l’Estat. El que podria ocórrer  és que s'admeti excepcionalment respecte a un deure concret" (FJ 3er). Privat del seu caràcter fonamental, i per a salvar anteriors pronunciaments, la pròpia sentència ho insereix dintre d'una nova categoria, qualificant-lo de "dret constitucional autònom", derivat del dret més ampli de llibertat ideològica i religiosa, i necessàriament connex amb aquest. Essent aquesta la regla general, només trobarien cobertura jurídica en el nostre ordenament aquelles formes d'objecció de consciència que el legislador (ordinari o constitucional) hagués reconegut expressament. La jurisprudència constitucional ha configurat fins ara dues d'aquestes formes: l'objecció relativa al servei militar i a l'avortament. En ambdós suposats el *TC ha reconegut l'existència d'aquest dret amb referència als específics deures legals relatius a la prestació d'un servei d'armes i a la intervenció en pràctiques abortives.   Fou en la sentència 5311985 on el *TC es va pronunciar amb major contundència en favor del caràcter fonamental del dret d'objecció "L'objecció de consciència forma part del contingut del dret fonamental a la llibertat ideològica i religiosa reconegut en l'art. 16.1 de la CE i com aquest Tribunal ha indicat en diverses ocasions, la Constitució és directament aplicable en matèria de drets fonamentals" (*FJ 14a). Aquest pronunciament recull amb claredat que, almenys en aquest camp dels deures sanitaris, no hi ha dubte alguna que el dret a l'objecció de consciència té el caràcter de fonamental. Si bé la posterior doctrina constitucional va matisar i va delimitar l'abast d'aquesta afirmació, el que en cap cas va poder -ni pot- fer és rebutjar-lo. Al costat d'això, la pròpia sentència afirma: "pel que es refereix al dret d'objecció de consciència [a l'avortament] ... existeix i pot ser exercit amb independència que s'hagi dictat o no tal regulació" (*FJ 14a). Això significa que aquesta objecció podrà sempre exercitar-se sense necessitat que el legislador engegui una normativa específica per a tal supòsit. En conseqüència, existeix un acord bastant generalitzat a l'hora de considerar que la STC 53/1985 configura l'objecció de consciència sanitària enfront de l'avortament com un dret fonamental derivat directament de l'art. 16.1 CE, per a l'exercici de la qual no és necessària regulació legal alguna. Certament, un exercici en aquestes condicions no deixa de ser problemàtic, ja que roman sense especificar la manera concreta en el qual això pot fer-se, quins subjectes poden invocar-lo i quin tipus de cobertura jurídica ha de rebre. Veure Llei de llibertat religiosa 1980